Desacords, encontres i faxos
Un dia plujós i fred de tardor. Un altre. El terra de l’Escola Massana d’Art i Disseny de Barcelona està xop i es veuen paraigües mullats a cada cantó. L’esdeveniment estava previst per les 18h, però les inclemències del temps l’han ajornat fins vora les 19h. Amb tot, una setantena de persones (més de la meitat són dones) s’han aplegat a l'Àgora, a la planta baixa de l’escola. Moltes d’aquestes persones són alumnes de la Massana. De fet, La Modesta, un col·lectiu que neix de l’alumnat de l’escola, col·labora en la realització d’aquest experiment participatiu. Però també hi ha gent més gran que ha vingut atreta per la temàtica d’aquest Crucrucru: participació i transformació social.
La dinàmica comença entre rebombori, gent que arriba tard, capes i capes de roba i jovent animadíssim. La Noelia, de la cooperativa Etcèteres, ajuda a dinamitzar l’activitat i forma dos grups d’unes 35 persones cadascú, grups que seuen al voltant de dues taules i a cada taula hi ha un fax connectat a un ordinador al mig. Les dues taules tindran dinàmiques diferents i podran enviar missatges a l’altra mitjançant el fax. El David i el Martí s’encarreguen d’explicar la primera fase del taller: durant 20 minuts s’haurà de debatre sobre la pregunta «és necessari el desplegament policíac al Raval ?», barri on es troba l’Escola Massana. La diferència en el debat estarà en què una de les taules tindrà notícies reals sobre el tema i l’altra no, haurà de debatre a pèl. Per fer-ho encara més complicat s’estableix una regla: la paraula no està prohibida, qui la digui ha d’aixecar-se i en tot cas podrà tornar a seure més tard a l’altre grup.
A la taula amb informació externa les primeres persones no triguen massa en aixecar-se per haver dit el mot il·legal. La Carme, però, té prou traça com per esquivar-lo: «Calen altres recursos més enllà dels estrictament policíacs». És una de les idees que es plantegen, tot i que el debat costa de fluir, potser per la prohibició de paraules, potser per la vergonya de la joventut... També existeixen opinions contraries.
Una de les alumnes de la Massana defensa la presència de les forces de seguretat argüint que al centre educatiu on estudiava abans la policia entrava quan hi havia un problema i per a ella representen un símbol de seguretat. A pesar de les argumentacions contràries, l’ambient és cordial i divertit. Entre idea i idea el temps passa, els 20 minuts s’acaben i un xiulit marca el moment de passar a la segona fase del l’activitat.
Ara s’ha de de debatre durant 15 minuts qui ha de decidir sobre la presència policíaca als carrers del Raval. Si abans no es podia dir no, ara tampoc es pot dir sí (els participants esbufeguen i es posen les mans al cap: «Com flipeu! Això és molt complicat!»). Després de l’explicació ve el silenci i les cares concentrades que rumien. La calma es trenca amb el brunzit electrònic del fax que no para d’escopir fulls amb missatges de l’altra taula. Un dels participants del grup que ha tingut des del principi les notícies sobre la presència de la policia al Raval es demana: «Em preocupa la responsabilitat pel bé comú. Realment el veïnat i l’Ajuntament tenen capacitat per decidir sobre aquestes coses?». Per la seva banda, una estudiant de la taula que no té notícies es queixa que els problemes socials, econòmics o de seguretat locals afecten les persones que habiten el barri, però també afecta el col·lectiu d’estudiants que hi passen molt de temps. Si bé, segons la noia, els estudiants no poden votar, no tenen canals per decidir sobre què passa al Raval.
En aquesta mateixa taula altra persona sembla donar amb la solució: «Veïnes holístiques». Al seu parer, qui ha de decidir sobre l’acció de les forces de seguretat és una figura difusa, una mena de persona que treballa o estudia o passa molt de temps al barri. En definitiva, concreta més tard, una persona que hi viu. Es genera debat al voltant d’aquesta idea, que és ben rebuda. Entre discurs i discurs algú exclama: «Sí! Mierda, no es pot jugar a aquest joc!». Tothom esclata en rialles i aquesta persona amb una cara a mig camí entre el riure i la vergonya s’aixeca de la cadira i fa efectiva la seva penitència per dir la paraula prohibida. En aquest punt, els organitzadors assenyalen la fi de la segona fase i el començament de la tercera: quines són les solucions als problemes d’inseguretat? Ara, es poden dir les dues paraules anteriorment vetades, però no es pot esmentar el mot jo.
L’ambient a la terrassa segueix sent d’una escalfor agradable. Els balcons interiors observen i el murmuri de la conversa calmada només el trenca el soroll d’una criatura que no se sap ben bé si plora o juga, o totes dues. És casual el to calmat del discurs? És perquè quasi totes les veus són femenines? Justament ara, després de 40 minuts de debat, s’escolta la veu del primer home. “Ells no han de conciliar mai res, costa molt fer una carrera prolífica si ets dona”, es queixa l’Anna, treballadora audiovisual. Potser és aquesta una de les raons per les quals les dones ho tenen més difícil a l’hora de passar a l’acció.
L’Adrià argumenta que una possible solució seria abolir les desigualtats socials i econòmiques. Una altra membre de la taula encoratjada, d’alguna manera, per l’afirmació etziba: «La solució seria abolir el capitalisme!». Algú introdueix el complexe tema dels pisos buits, l’especulació i els pisos usats com a llocs de venda de droga. Tothom està força d’acord amb identificar el problema i fer el diagnòstic, el problema ve a l’hora de posar sobre la taula les solucions. La idea que sembla despertar més consens és la d’una acció comunitària. Encara que segueix generant suspicàcies entre aquelles persones que volen més intervenció policial. Es va fent tard, el rellotge s’acosta a les 21h i la gent comença a marxar.
La dinamitzadora d’Etcèteres forma un gran cercle amb totes les persones que romanen a l’Àgora de la Massana, revela que durant tot el taller hi ha hagut persones que tenen rols assignats (però ocults a la resta de participants) i explica que ara s’han de fer diversos grups per compartir impressions. Totes les paraules estaran permeses (els assistents llancen un esbufec d’alleugeriment). «No sé quin era l’objectiu de prohibir les paraules», es queixa una estudiant. «Doncs a mi m’ha agradat! Trobo que t’obliga a pensar abans de parlar, cosa que no fem normalment», replica altra.
Després de més de dues hores de dinàmica la pluja ha parat fora. També els cinc cercles de conversa s’aturen. Amb tot, encara hi ha unes 40 persones a la sala (la gran majoria són dones) que aplaudeixen amb cares força contentes quan l’activitat es tanca del tot. Una d’elles, mentre abraça a una companya contenta, engega un: «Com desgasta això de la participació!».
